Fa just set mesos, començava un petit intent de transmetre savieses trobades… i potser ho he fet poc… Ja sé que per alguns, hauria d’haver parlat més. Explicar o repetir molt més, els conceptes… que aquest bloc tenia la intenció de tractar i potser ho faré més endavant…, si veig que algú ho necessita… o torno a sentir, el sentit que hi trobava i sentia. A la fi i el cap és el bloc que per mi tenia més importància. Jo que em trobava i encara participo en una via de servei (Ego)….però estic en una via silenciosa (Atma), via de silenci i de contemplació. I em sento a estones més enllà d’una via d’acció, de renúncia, de servei i d’alliberació (Atma). Tant de temps posat en aquest treball de recerca i ara que volia compartir les troballes, entro en un estat que ja ni em plantejo ser el coneixement, ni el vehicle del coneixement, ni l’objecte del coneixement, sóc senzillament el que és, és…
Però des de tot el que he dit i amb l’espai que us he donat… ja heu renunciat a les vostres programacions i etiquetes? Per quedar-vos amb l’essència i el sentit. Heu incorporat l’ensenyament i no el mestre?
Parlaria… però estic en un camí de senzillesa, un camí d’Unitat, d’integritat… i tot és dit en el silenci. Per què parlar més? Em pregunto. Si l’espiritualitat no és sofisticada, ni complicada, ni necessita de terribles esforços. Recordeu el camí del mig del mateix Buda. En aquest silenci degusto la fluïdesa lleugera i senzilla de la humilitat, en la que despullat ja del tot i de tot, m’endinso en un profund silenci sense paraules…
Res li sobra i res li manca, a res.
Si per alguns puc semblar contradir el contingut amb les paraules, no seran miralls els que us acusen? Mireu-vos per desfer encara més, tot el que us sobra i reconeixeu la vulnerable nuesa de… del Ser, de la Unitat. I així convertiu el potencial del vostre petit jo personal al seu infinit potencial transpersonal. En la total entrega triomfa el Ser, en el morir en el que no som, pot néixer el Ser, per un camí de lleugeresa, per la gràcia de la senzillesa i l’obertura de la humilitat. Per aquí neix la gratuïtat de la gratitud: una actitud en la que la vida es converteix en acció de gràcies…
Per què dir més? Serà que els altres blocs ja compleixen la funció en la que es va crear aquest?, que tenen el potencial de manifestar les mil cares de l’essència? i aquest assoleix senzillament per la mateixa Unitat, la Consciència d’Unitat, per què ja no sóc jo el que parlo, sinó la mateixa Unitat?.
sí, ja sé com sona això que acabo d’escriure i en prenc consciència. No he perdut el sentit comú, ni el senderi i segueixo tocant amb el meu Ego de peus a terra Perquè a l’Ego se l’ha de conèixer i hem d’aprendre a conviure amb ell mentre estem vivint en aquesta existència. Però l’ego ha de ser un servidor de l’esperit… I deia el que deia abans, perquè dins meu visc una altre realitat, més gran, més … indesxifrable, més… indicible… que no es pot traduir en paraules, ni pensaments, perquè l’allunyen de la pròpia vivència… experiència?… diria de la pròpia Unitat. I cap explicació pot donar compte d’aquesta realitat. Perquè si ho fes, us enganyaria. Per això el meu silenci…
És per aquesta raó suposo que en l’islam, s’enumeren noranta-nou noms de Déu, però l’últim, el que fa cent, és impronunciable. Serà per això que necessito guardar silenci?
Féu silenci… com vaig dir un dia: el silenci ho conté tot.
I els que estigueu a una altre ona d’aquest mar immens us convido a compartir el camí del deixeble, per descobrir amb humilitat el mestre interior que tots portem a dins, i així… parlant i parlant…, acabareu descobrint el silenci…
Bon viatge amics!
