Feliç Viatge!

Benvinguts de nou al viatge…

no fa gaires dies, una amiga em demanava, que per què, no escrivia més a Consciència d’Unitat, si per mi era el bloc més important. Li vaig contestar que primer, per manca de temps i després perquè al final concloc que ja tot és dit, tot és fet, tot és donat, tot és sabut,… des de la consciència a-dual

No obstant avui, posarem unes paraules que aportin saviesa, a aquest desig de saviesa … de la consciència dual

Ens movem en la juxtaposició de personatges propis que tenen cada un, els seus desitjos i els seus rebutjos, i en la integració de totes les facetes que ens constitueixen, salvant totes les contradiccions, busquem aquell estat que només pot esdevenir per re-Coneixement. El nostre ésser fonamental és plenament feliç i els desigs de tot tipus ens exilien d’aquesta felicitat intrínseca.

Ja ho anireu comprenen que és una il·lusió creure que la felicitat a la que voleu arribar està a fora, en qualsevol aspecte que poseu a fora. La felicitat total, la plenitud, només pot trobar-se dins, dins de nosaltres mateixos. I els desitjos tant sols fan que ens separem d’aquest estat intern i sempre present.

Per això, per què escriure tants paràmetres o camins per arribar-hi?, si tal sols el re-Coneixement podrà aconseguir l’evidència…

Però donaré una clara senyal perquè desCobriu el que heu Cobert.

Quan satisfeu un desig, momentàniament, durant breus instants sentiu aquell estat de felicitat interna i natural de la vostra essència. I sabeu per què? Just perquè quelcom es relaxa…. Sí, és relaxa, ja no hi ha la pulsió, la tensió d’aconseguir quelcom que hom creu que li falta per arribar a aquell Estat de Consciència. Si tant sols us deixéssiu,  us desprenguéssiu, desCobriríeu el secret que us amaga…   I que jo us estic inBocant…

 ” Jo us he portat fins a la riba del riu. Tastar l’aigua o no, és cosa vostra”

Taisen Deshimaru

En la nostra vida quotidiana, vida eminentment sagrada, necessitem relaxar-nos davant l’aparició del desig. Ni ens resistim a ell, ni el perseguim amb tensió, som conscients de la seva presència, de la seva aparició i de la frustració que també l’acompanya. En la nostra vida dual, una cosa acompanya l’altre. I hem d’utilitzar la lucidesa i el seny, la llibertat i la dignitat que ens és pròpia, per deliberar com procedim davant de cada circumstància.

Hem d’aconseguir dur a terme els desitjos sense esclavitzar-nos, no actuant per sota de la nostra dignitat i tenint en compte a l’altre.

Tot això són indicacions generals, però cadascú les ha de dur a la pràctica,… sense praxis no hi ha vida, sense praxis tot això només són paraules…

ReConcilieu-vos… i arribeu a aquell estat lliure i a-dual on neix la vostra vertadera naturalesa …..

Entro de nou en un estat de Silenci…

Ell ho comprèn tot…

Bon camí! Bon treball! Bon viatge!

La vertadera filosofia és reaprendre a veure el món.

Maurice Merleau-Ponty

Benvinguts de nou al viatge…

Avui un dinar amb un amic i la frase d’en Maurice, m’han fet pensar, mentre tornava tot passejant, sobre qüestions que al llarg de la meva vida no han deixat de plantejar-se i de trobar respostes.

Com utilitzem la ment i els elements que ella manipula: la percepció, la interpretació, les idees, els paradigmes, les creences, els sentiments, la conducta,…? Com construïm la idea del què som, del què són els altres, la idea del món i de la vida?

Sovint cristal·litzem la idea que tenim sobre nosaltres mateixos… Cristal·litzem a través de projeccions, prejudicis, falses creences,… allò que és l’altre. I així cristal·litzem la nostra pròpia vida…

A partir d’aquí la idea que vull despertar-te és molt senzilla, cristal·litzem la idea que tenim sobre nosaltres mateixos i de la nostra vida. I un cop construïda l’autoestima, la personalitat, hem d’aprendre a trascendir-la. Per què? Perquè és de vital importància.

Perquè el pensament pot convertir-se en el nostre pitjor enemic i limitar les nostres possibilitats. Sí, has llegit bé, les teves possibilitats!!!!  Això ho he experimentat en la meva pròpia pell i ho veig cada dia en la meva vocació amb vers els altres.

De fet el problema no és el pensament en sí, sinó com l’utilitzem.

La ment humana és la responsable de la majoria dels nostres sofriments, fins hi tot avui m’atreviria a afirmar, de la majoria dels dolors que el nostre cos expressa.

I per tant hem de partir i tenir clar que la idea que creem de nosaltres mateixos és una idea mental.

Si fins aquí has seguit el fil del discurs, entendràs perquè es tant important desenvolupar la capacitat de qüestionar-nos… ja que viure és conviure amb les paradoxes, perquè la vida és dual, dinàmica, flexible, sistèmica, complexe…

I hem d’aprendre a fugir dels maniqueismes, de les rigideses que evidentment només generen violència de tot tipus cap a nosaltres i cap als altres…

I sobretot acceptar que podem canviar i està disposats a fer-ho. I per això és tant important qüestionar-se i qüestionar-ho tot. Les nostres idees sobre… el que sigui, perquè a la fi i el cap, són idees mentals construïdes, representacions mentals creades.

Hem de ser flexibles per redefinir contínuament els paradigmes, per no quedar-nos morts contínuament amb idees estancades.

La ment humana és un sistema obert que sempre està processant informació i que tendeix a fer-se cada cop més complexe, tal com ens va ensenyar Ilya Prigogine. I no ens guiem solament pels fets. Això també ens ho va ensenyar Epictet, l’any 55 després de Crist. Ell ja parlava de les representacions mentals. Perquè nosaltres no responem als fets, sinó a com els interpretem. No són els fets els que ens fan sentir d’una manera determinada, sinó la manera d’agafar-los o el simple fet d’agafar-los el que ens fa sentir i experimentar una experiència determinada. D’alguna manera doncs podem dir que construïm la nostra realitat, ens la inventem o potser més ben dit, la reinterpretem O dit d’una altre manera, ens l’expliquem d’una manera que doni validesa i coherència a tot allò del que ja partim, de les representacions mentals que ja tenim apreses i que en la majoria de casos mai hem gosat qüestionar.

I així doncs plateja’t… En quin món vivim? En quin món vius?

I escolta… posa-hi sentit de l’humor i asserena’t, al meditar en aquestes preguntes… prendre consciència és el millor que et puc donar

Si la base de dades, els esquemes i paradigmes dels que parteixes són inedequats…

… què passa? …

entens.. comprens… perceps… interpretes bé… el què passa?

Una ment lliure és una ment que no es troba fixada, lligada a res. Com aquella ment d’infant que es troba en un estat d’eterna sorpresa. La filosofia Advaita es troba bastant en aquesta línia…

Si poguéssim tenir una memòria operativa i no restrictiva, castradora

I no creus que la podem tenir?     Jo penso i visc que sí!  Desafia’t!!!

Tenim que tenir el mínim necessari, però poder buidar i deixar de processar informació per permetre la sorpresa. Aprendre a veure les coses sota una nova mirada, com si fos la primera vegada que les veus, sense idees preconcebudes, sense representacions mentals que t’esclavitzin a una sola lectura,… si aprenguéssim a mirar com mira un nen, amb aquella mirada innocent…

per això estant en el Regne dels Cels els que aprenen a mirar d’aquesta manera, deixant de cristal·litzar les idees, les creences, els esquemes…

I així camina… com procuro fer jo, com un nen que es sorprèn en cada mirada, perquè el viatge ja no espera i continua

Gràcies Jordi per les teves mirades sobre el dolor…

Han estat molt coherents, lluminoses i engrescadores

Bon camí!

Bon treball!

Bon viatge! 

Hi ha savis i savieses a la vida… però a vegades és difícil veure-les condensades i explicades amb síntesi, senzillesa i sinceritat.

Avui l’Art d’una epístola… que és un Cant a la Vida, un Cant a la Llibertat de ser un mateix. ( El subratllat va a compte meu, per posar èmfasi a la profunditat del missatge que s’evoca.) Que us sigui útil!

Gràcies Pau!

Bones,

Acabo d’arribar de veure una pel·lícula al cine que es diu “Bailando en la oscuridad” i ara sóc a casa, a Manresa, fumant un mai de la maria Indica del Manuel. Estic escoltant Maná.

Aquesta carta l’escric, per mi, espero que ningú no l’hagi de llegir mai. En cas negatiu, gràcies pel que m’has donat mentre ens hem conegut.

Segueixo. Acabo de sortir d’uns dies molt guapos. He estat a les millors fires de Sant Narcís de Girona. Ha sigut una de les dues festes que més m’ha agradat, que jo recordi. L’altra és el 1r U-zona Reggae,

Penso que he evolucionat contínuament al llarg de la meva vida, i que ho continuo fent. Penso sincerament que em decanto cap a la llibertat i cada vegada m’ho crec més. Sembla que ho demostro (a mi mateix) amb aquesta empresa dels Andes. I amb moltes altres coses. La intenció d’aquest escrit no és recordar a ningú, no és dir les coses que tenen bones les persones amb qui tinc més contacte. Gràcies a tots per ajudar-me a fer-me. De tot cor.

La intenció real, és d’alguna forma explicar les motivacions que fan que marxi a escalar aquest desembre i fer-vos veure que en tot moment he estat conscient i que la meva voluntat era aquesta.

Anar a la muntanya em fa sentir viu. Hi ha qui diu que sóc ple d’energia. Penso que normalment estic carregat d’energia, em fa sentir viu, actiu, conscient, i sempre he intentat repartir aquesta energia a la gent que m’ha envoltat. Ser conscient de que estàs viu, de que pots prendre les teves decisions, sempre.

Si coneixeu la teoria del xacres, els punts d’energia del cos, ja teniu una gran eina per viure, més que tots els $ del món. Per mi, aquests punts d’energia del cos són els meus punts d’unió amb la mare natura, els punts receptors de la meva energia vital. Meditant hi ha qui els obre i qui rep aquesta energia. Jo crec que el fet de rebre aquesta energia és l’equivalent a sentir-te viu. A tenir un temps per tu, un temps per reflexionar si la teva vida segueix els teus sentiments. Si ets conseqüent amb el que penses. Si no és així, què fas?, t’estàs perdent.

Per mi fumar ha sigut molt bo. El que m’ha ajudat a veure la vida d’una forma nova. M’ha fet experimentar els sentiments + intensament. M’ha ajudat a ser + jo. A ser + conscient del mi interior, mental, no físic. I amb tot això he sigut conscient de la llibertat. He après a sentir, a estimar aquest sentiment de llibertat que la muntanya (escalada) m’havia ofert i del qual ja disfrutava sense saber-ho.

Amb tot això hi ha matisos, no hagués arribat a ser com he sigut si no hagués sigut pels meus pares en primer lloc. I després totes les altres persones a qui no vull fer esment ara. Segur que elles ja saben que els hi faig referència omesa.

Un altre aspecte que vull comentar breument és la comunió amb la natura que m’ha comunicat la muntanya, o que a través d’ella (com a mitjà) he experimentat. Hi ha moltes teories sobre d’on venim, Big Bang, Adam i Eva… crec que tots som energia i que hem inventat un món, el món dels homes, que ens el creiem com a real i que cada vegada més ens separa de la realitat, de la natura, de l’energia, del ser conscient, del ser mental o de jo què sé, però que ens transporta al ser físic, al material tangible.

Jo tinc seriosos dubtes que això pugui acabar sent del tot possible. I em podria basar en l’increment de les religions asiàtiques e la cultura occidental. Però no, prefereixo basar-me en la pròpia experiència. Jo no puc abandonar la natura, no puc tancar aquests punts d’energia. No puc deixar de ser conscient de mi. No puc abandonar la meva llibertat individual, d’ésser. No puc oblidar el que penso, ni trair-me. No puc, em moriria. Em moriria ara o d’aquí un temps, m’apagaria, M’APAGARIA. No puc deixar d’anar a la muntanya, almenys ara no.

Suposo que tothom té un lloc d’on treure l’energia per viure. Potser ho sap o potser no ho sap (=potser no n’és conscient). Jo crec que ara, avui encara la trec de l’escalada. Les persones evolucionen, i penso que el que avui et pot donar l’E pot canviar en un futur. Tot és el mateix, ser conscient que ets aquí, que està viu per alguna cosa, i ajudar als altres a trobar aquesta cosa. Repartint, donant-los aquesta E.

Tot això. Aquesta maleïda carta pq. Doncs com segur que ja sabeu jo ja no hi sóc. Bé, almenys físicament. Si tornem al principi d’aquest escrit, us he dit que estava escoltant Maná. Doncs ja feia un temps que volia escriure una carta així, una carta per vosaltres, tots vosaltres que m’heu ajudat al llarg de la meva intensa vida. I si, avui 6-11-2000 m’he trobat, he trobat el moment. El clima, la tranquil·litat, el Pau i un mai. La xispa que ha encès la mescla és la cançó de Ruben Blanes anomenada “Desapariciones”.

Salvant les distàncies polítiques m’ha quedat gravat un “estribillo”,

“Adonde van los desaparecidos

busco en el agua y en los matorrales.

Por qué es que se desaparecen

Por qué no todos somos iguales

Y cuando vuelve el desaparecido

Cada vez que lo trae el pensamiento

Cómo se le habla al desaparecido

Con la emoción apretando por dentro

Cada vez que lo trae el pensamiento “

No vull donar un caire trist a aquesta carta. Al contrari, és un cant a la llibertat. A la vida, us obro el cor.

I ara bé. Pq faig tot això? Doncs molt senzill. Pq sóc conscient que la meva afició per la muntanya té un risc i que aquestes ascensions als Andes són un repte important on pq enganyar-nos, potser a petita escala m’hi va la vida. En tot moment seré responsable i conscient. El que més vull és aprofitar la vida i les ganes de viure ho demostren + que cap altra cosa al món. Però té un risc.

L’afronto, com podeu llegir, l’afronto segur i CONSCIENT del que faig i que és el que vull fer. Sóc amo i senyor de les meves pròpies decisions. Visc la meva vida i espero no haver fet molt mal a les vostres. Però si alguna cosa us vull dir és que es parla amb els desapareguts per dins.

Es recorden a ells, el que van fer, el que et van ensenyar i el que van aprendre de tu. Pregunteu-li al Jordi Blasi. Jo encara el recordo avui, de tot s’aprèn. Endavant amb el vostre camí. ENDAVANT.

Ja per acomiadar-me de vosaltres només voldria donar-vos les gràcies. GRÀCIES per fer-me viure. I perdó. PERDÓ pel dolor que us deixo.

El tercer full d’aquesta carta és un paper en blanc amb un sol. M’agradaria que la gent que m’ha conegut i m’ha de dir algu, ho faci en aquest paper. Un cop fet això, cremeu els tres papers a dalt del cim de la paret dels Diables. Pq aquí?, doncs pq és on vaig interioritzar més amb mi, l’escalada i la natura. Amb les meves possibilitats físiques i mentals. Tot això fent la Flip Matinal en solitari.

Pau Kim

Si voleu us podeu fotocopiar els 3 fulls, estigueu segurs que jo ho faria. Són 21 anys, la meva vida.

Després de llegir això, només el silenci de respecte i comunió és per mi, l’única resposta…

Una abraçada, Carles.

Silenci…

El nostre Univers en els Multiversos.

A  Joan 14:2 ja es diu: “En la casa del meu Pare hi ha moltes mansions”

Consciència d’unitat!

      Fa just set mesos, començava un petit intent de transmetre savieses trobades… i potser ho he fet poc… Ja sé que per alguns, hauria d’haver parlat més. Explicar o repetir molt més, els conceptes… que aquest bloc tenia la intenció de tractar i potser ho faré més endavant…, si veig que algú ho necessita… o torno a sentir, el sentit que hi trobava i sentia. A la fi i el cap és el bloc que per mi tenia més importància. Jo que em trobava i encara participo en una via de servei (Ego)….però estic en una via silenciosa (Atma), via de silenci i de contemplació. I em sento a estones més enllà d’una via d’acció, de renúncia, de servei i d’alliberació (Atma). Tant de temps posat en aquest treball de recerca i ara que volia compartir les troballes, entro en un estat que ja ni em plantejo ser el coneixement, ni el vehicle del coneixement, ni l’objecte del coneixement, sóc senzillament el que és, és…

Però des de tot el que he dit i amb l’espai que us he donat… ja heu renunciat a les vostres programacions i etiquetes? Per quedar-vos amb l’essència i el sentit. Heu incorporat l’ensenyament i no el mestre?

Parlaria… però estic en un camí de senzillesa, un camí d’Unitat, d’integritat… i tot és dit en el silenci. Per què parlar més? Em pregunto. Si l’espiritualitat no és sofisticada, ni complicada, ni necessita de terribles esforços. Recordeu el camí del mig del mateix Buda. En aquest silenci degusto la fluïdesa lleugera i senzilla de la humilitat, en la que despullat ja del tot i de tot, m’endinso en un profund silenci sense paraules…

Res li sobra i res li manca, a res.

Si per alguns puc semblar contradir el contingut amb les paraules, no seran miralls els que us acusen? Mireu-vos per desfer encara més, tot el que us sobra i reconeixeu la vulnerable nuesa de… del Ser, de la Unitat. I així convertiu el potencial del vostre petit jo personal al seu infinit potencial transpersonal. En la total entrega triomfa el Ser, en el morir en el que no som, pot néixer el Ser, per un camí de lleugeresa, per la gràcia de la senzillesa i l’obertura de la humilitat. Per aquí neix la gratuïtat de la gratitud: una actitud en la que la vida es converteix en acció de gràcies…

Per què dir més? Serà que els altres blocs ja compleixen la funció en la que es va crear aquest?, que tenen el potencial de manifestar les mil cares de l’essència? i aquest assoleix senzillament per la mateixa Unitat, la Consciència d’Unitat, per què ja no sóc jo el que parlo, sinó la mateixa Unitat?.

sí, ja sé com sona això que acabo d’escriure i en prenc consciència. No he perdut el sentit comú, ni el senderi i segueixo tocant amb el meu Ego de peus a terra Perquè a l’Ego se l’ha de conèixer i hem d’aprendre a conviure amb ell mentre estem vivint en aquesta existència. Però l’ego ha de ser un servidor de l’esperit… I deia el que deia abans, perquè dins meu visc una altre realitat, més gran, més … indesxifrable, més… indicible… que no es pot traduir en paraules, ni pensaments, perquè l’allunyen de la pròpia vivència… experiència?… diria de la pròpia Unitat. I cap explicació pot donar compte d’aquesta realitat. Perquè si ho fes, us enganyaria. Per això el meu silenci…

És per aquesta raó suposo que en l’islam, s’enumeren noranta-nou noms de Déu, però l’últim, el que fa cent, és impronunciable. Serà per això que necessito guardar silenci?

Féu silenci… com vaig dir un dia: el silenci ho conté tot.

I els que estigueu a una altre ona d’aquest mar immens us convido a compartir el camí del deixeble, per descobrir amb humilitat el mestre interior que tots portem a dins, i així… parlant i parlant…, acabareu descobrint el silenci…

Bon viatge amics!

La teva expressió…

Silenci de silencis.

 

…

 

Si tots sabessin viure

aquest misteri…

Quant diferent seria el món!

 

Però tu mai t’imposes

perquè ets amor donat;

gratuïtament, abnegadament,

generosament…

 

…

 

Sé el final que no és res més

que un nou principi i

que viu per aquesta set humana

de conèixer-te… de conèixer-se…

 

…

 

Només el Silenci

pot contenir, Tot

el que no és pot expressar…

 

Ho entenc,

ho comprenc…

 

És millor silenciar-se…

i restar en un estat

contemplatiu…

 

…

 

Només em puc mirar

des de la mirada

que mira…

 

Oh, Unitat misteriosa!

en la que transcendeixo

el misteri…

contemplant-me en tu.

 

De fet, ja no ets tu,

ni sóc jo.

Som infinitament entesos,

infinitament sabuts…

 

…

 

M’he trobat, jo renascut…

i no deixo de con-nèixer

a cada instant,

en aquesta presència

que som…

 

Oh, infinita saviesa!

Oh, infinit amor!

 

Només el Silenci

conté tota la pneumatosfera.

 

Silenci…

Potser no podreu entendre tants dies de silenci, tants posts i sales de la consciència que faig en altres blocs i aquest que és el més important, tardo tant en manifestar la consciència…

Tot té sentit, però cal veure-hi, per comprendre.

No obstant intentaré si ho crec oportú, canviar el tempo, per si això pot ser d’utilitat per a molts camins.

Penso que tot coneixement ha d’acabar fent un pòsit, abans de que doni fruit i això necessita llargues hores de reflexió i contemplació perquè maduri la consciència. Així voldria que fossin els posts d’aquesta sala de l’ashram.

Qualsevol camí sincer i profund és capaç d’arribar a l’inabastable i no fa falta donar quantitat en matisos, sinó profunditat en perspectiva… i tot això necessita temps. Necessitem lentitud per educar un fill, lentitud per dur un procés de dol, lentitud per generar consciència i arribar a la Unitat. Hi aquesta ha d’ésser la vostra il·lusió, el vostre desig, el vostre treball,… si voleu arribar-hi…

Explicats els motius més externs que em duent a deixar-vos un post tants dies, expressaré el més intern, que també dóna raó d’aquest temps de silenci.

Just és aquesta última paraula la que descriu en perfecció on em trobo totalment, perquè em trobo en un profund silenci…

Les paraules que ara venen podrien semblar pedants, però ho dic amb la més absoluta sinceritat viscuda i profund rigor de certesa i és la raó del meu silenci.

No tinc cap més pregunta

perquè ja visc totes les respostes.

I el silenci és l’estat

d’una comunió absoluta.

A voltes em pregunto si té

sentit dir això, a buscadors

que encara cerquen.

I és per amor que és

pronunciada la paraula.

Per des del meu humil silenci

fer conèixer aquest estat de

comunió amb l’inabastable.

Perquè és una realitat viscuda,

no il·lusa, sinó completament

trobada en la presència.

Que la pau sigui amb vosaltres.

Per això em moc en aquest cos humà,

per donar-me…

Res més em crida…

Si no fos per això

restaria en un estat immòbil,

en un silenci absolut,

en una contemplació infinita.

De fet sento

el meu Tot

en aquest estat

de contemplació eterna…

Sóc la Satchitananda

i només un somriure

silenciós i ple amor

és la donació absoluta.

Ara comprenc doncs perquè la Unitat resta silent, tot i que quan ho vius descobreixes alhora que sempre parla…

Bon viatge!

    Atma Shatakam, també conegut per Nirvana Shatakam, és un poema de sis estrofes escrites per Adi Shankara, filòsof hindú del segle VIII que va consolidar la doctrina del Advaita Vedanta.

    El Advaita Vedanta és la variant no dualista del Vedanta, una de las sis corrents principals del pensament tradicional de la Índia. Les seves bases es troben recollides en antics textos hinduistes, inclosos les Upanishads y el Bhagavad Gita, però fou Shankara, en segle VIII, qui li va donar forma. Es diu d’aquesta línia que es la via més directa cap el despertar ja que es centra en la pregunta primordial: ¿Què o qui sóc jo? ¿Quina és la meva vertadera naturalesa?.

    El Advaita no és una religió, no té manaments, sacerdots, temples o creences. Nega l’existència real de qualsevol cosa diferent del Ser. Seguint la frase sànscrit: “Tat tvam asi” (tú ets Allò). Tot el món fenomènic, des de les galàxies a la ment humana, no és més que un miratge ontològic. No són permanents pel que no es pot atribuir la qualitat del Ser. En el món fenomènic tot té un començament i per tant, un final. Així doncs, la seva existència és relativa, no absoluta. Ramana Maharshi utilitzava per il·lustrar aquesta idea un símil molt gràfic: el que anomenem “realitat” es anàleg a una projecció de cinema. La pantalla és el Ser i la pel·lícula, el món fenomènic:

    Mentre dura la projecció, la pantalla no es veu, però ella és el suport sobre la que apareixen les imatges i sense ella no seria possible veure res. De la mateixa manera, res del que succeeix en la pel·lícula afecta al suport; les escenes amb aigua no podent mullar-la i les flames no poden cremar-la… aquesta és la relació del Ser i el no-ser.

    Aquesta profunda i intensa comprensió de la no-dualidad és el que ens canta la cançó de l’ànima. Crec que cal disposar d’un oïde molt fi per captar els registres més profunds del poema. El concepte de no-diferència al·ludeix a que l’observador és no-diferent d’allò que observa; tal com he vingut a mostrar amb els meus pobres intents de poesia mística o el que és el mateix que el subjecte és no-diferent de l’objecte; o que l’individu és no-diferent de l’Absolut; i això és exactament el que veu un savi hindú, un místic cristià o islàmic, un Buda o qualsevol ésser il·luminat o despert de qualsevol tradició.

     Anem doncs a llegir i escoltar aquest meravellós poema. Gaudiu-lo i feu-vos U amb ell.

Jo no sóc ment, ni intel·lecte, ni l’ego,

ni les reflexions del jo intern.

Jo no sóc els cinc sentits.

Estic més allà d’això.

Jo no sóc l’èter, ni la terra,

ni el foc ni el vent.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.

No puc ser denominat com energia

ni com els cinc tipus de respiració

ni les set essències materials,

ni les cinc cobertes

Ni els cinc instruments d’eliminació,

procreació, moviment, afany de possessió , o eloqüència.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.

No tinc odi o aversió,

ni afiliació o gust,

ni cobdícia,

ni engany,

ni orgull o supèrbia,

ni els sentiments d’enveja o gelos.

No tinc cap obligació,

ni diners,

ni cap desig,

ni tant sols d’alliberació.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.

No tinc virtuts,

ni tinc vicis.

No cometo pecats o bones obres,

no tinc felicitat o tristesa,

dolor o plaer.

No necessito d’oracions, llocs sagrats,

escriptures, rituals o sacrificis.

Jo no sóc la triada de

L’observador o qui experimenta,

el procés d’observació o de experimentar,

o qualsevol objecte observat o experimentat.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.

No tinc por a la mort,

com no tinc a la mort.

No tinc cap separació del meu vertader jo,

ni lloc a dubtes respecte la meva existència,

Tampoc discrimino por raó de naixement.

No tinc pare o mare,

tampoc tinc naixement.

Jo no sóc el parent,

ni l’amic,

ni el mestre,

ni el deixeble.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.

Jo sóc totalment omnipresent.

No tinc cap tipus d’atribut,

i sense cap forma.

No tinc aferrament al món,

ni a l’alliberació.

No tinc desitjos de res

perquè ho sóc tot,

en totes parts,

cada vegada,

sempre en equilibri.

Jo sóc de fet,

aquell etern coneixement i beatitud, Shiva,

l’amor i la consciència pura.